2011/07/13
Tot i alguns imprevistos sorgits durant la ruta, el CEA cobreix dues etapes del GR11 en un cap de setmana. El Club Excursionista masquefí, està aconseguint un pas de gegant en el camí que l’ha de portar a l’altra costat dels Pirineus. Degut a la distància en augment que separa la Vila anoienca dels punts de partida i arribada de cada una de les etapes del sender pirenaic, ha obligat a aquest Club a haver de dedicar caps de setmana sencers per a poder seguir endavant amb el seu objectiu d’arribar al Cantàbric. Aquesta vegada, es partia des d’Àreu (Pallars Sobirà), a la Vall Ferrera, per arribar a Tavascan i Estaon, a la Vall de Cardós. També es vol ressaltar, l’aspecte importantíssim que te, el poder comptar amb persones que vulguin prestar el seu suport logístic per a poder realitzar aquestes rutes a l’Alt Pirineu. El fet de creuar valls i el d’haver-ho de fer pels punts més elevats d’aquesta serralada, comporta haver de moure els vehicles d’un costat a un altre. Per això, es necessiten aquestes persones que, de vegades, sacrifiquen el fet de poder participar en la caminada, per donar aquest servei a l’Entitat. Ja en parlàvem en la darrera crònica del GR11 d’aquest fet entre La Cortinada i Àreu. Aquesta vegada, un altre company habitual a les sortides del CEA, oferia aquest suport per no aturar el ritme que el Club masquefí porta amb la Travessia dels Pirineus. És per això, que volem aprofitar l’ocasió per fer una crida a aquelles persones que estiguin interessades en participar, d’una manera diferent, de les sortides organitzades des del Club Excursionista Anoia, a que s’informin de com fer-ho posant-se en contacte amb la seva direcció, al mateix temps que s’agraeix, el suport donat pel Joan Buzón durant aquesta darrera etapa. Com hem avançat al començament d’aquesta crònica, el camí s’iniciava en el mateix punt on va cloure el passat 22 de maig; Àreu. Àreu, és el darrer poble de la Vall Ferrera situat més al nord, a 1220 metres d’altura. Compta amb més de mil anys d’història i, és el punt de partida més tradicional per aquells catalans que volen pujar al cim més alt de Catalunya: la Pica d’Estats (3143mts). El primer punt a guanyar seria el Coll de Tudela, situat a 2239 metres i on s’hauria de salvar un desnivell de 1000 metres en solament 5 quilòmetres. El paisatge resulta ben canviant d’una part de la vall a l’altra. Tot i la forta pujada, aquest paisatge ofereix grans moments als excursionistes participants; les fonts, els prats, el pas per les Bordes de Costuix i, just moments abans d’arribar al Coll de Tudela, la millor imatge: una vista excepcional de la Pica d’Estats. Un cop descoberta aquesta serralada que marca el grup de cims més alts del nostre País, els caminants acaben de posar noms a la resta de puntes del seu voltant; a l’esquerra de la Pica: el Verdaguer (3129mts) i una mica més apartat, el Sotllo (3072mts). A la dreta: la Punta Gabarró (3115mts) i el Rodó de Canalbona (3004mta). Però aquesta no seria la única sorpresa que s’emportarien els excursionistes en arribar al Coll de Tudela! En guanyar la carena, davant els seus ulls, es descobria la immensa massa muntanyosa del Parc Nacional de l’Estany de Sant Maurici, on es podia observar la mig camuflada i inconfusible silueta dels Encantats. En aquells moments, la sensació del grup era la d’haver guanyat molt de terreny a la Ruta Transpirinenca. Ara, calia iniciar un fort descens tot fent entrada a la Vall de Cardós. Al cap d’una estona, s’arribà a Boldís Sobirà, lleugerament situat pel damunt de Boldís Jussà, dos nuclis ben pintorescs on, com la resta de poblets de la zona, els balcons i carrers llueixen bonics i vistosos guarniments florals. Buscant la minúscula ombra que fa una paret a les 3 de la tarda, els caminants seuen al terra i miren de guarir-se del sol per a poder fer un petit àpat. A l’estona, tornaren a ser al camí per encarar el darrer tram fins a Tavascan. Un cop arribats a aquest concorregut indret de la Vall de Cardós, els excursionistes no dubten en seure a la terrassa de l’Hotel Marxant i compartir plegats una ben merescuda “clara” de cervesa i llimonada. La primera etapa, havia acabat. Al moment, arribà el company que els hi feia de suport logístic. El grup al complet, es traslladà a l’acollidor i familiar Càmping Serra (Lladorre), on els esperava una bona dutxa i on pasarien la nit acampats. Abans però, unes compres i un sopar per Llavorsí. A l’endemà, un dels caminants ha d’abandonar. Una picada de tàbac, l’impedeix prosseguir. Això, no hagués suposat més problema si l’afectat no hagués estat al•lèrgic a aquest tipus de picades. De nou a Tavascan (1125mts), es reinicia la caminada sota un cel ennuvolat. Abans però, de que la pluja acabés fent acte de presència, s’assoli el petit poblet d’Aineto. Ara si, amb l’aigua per companya, els excursionistes avança’n per un fantàstic camí on l’olor a terra mullada fa més interessant l’etapa i els porta fins a Lleret. La pluja, seria suplantada pel sol després d’una hora caminant sota d’ella i, amb una forta pendent per un tram molt desgastat s’arribà a la Collada del Jou (1838mts), punt culminant de l’etapa. A partir d’ara, tot seria baixada. Amb pas tranquil i gaudint plenament del paisatge florit que ofereix la zona en aquesta època de l’any, els excursionistes conversen i no deixen de fer fotografies de la varietat de racons per on els conduïa el sender. Aquest, transcorre per vàries bordes, entre elles les de Nibrós. Un cop allà, es segueix el camí que bordeja el Riu de Peracalç. Quasi bé sense adonar-se, s’entrà al bonic nucli d’Estaon (també ben guarnit de flors). Carrerons estrets i enfilats fan arribar als caminants fins al capdavall del poble on es troba l’Església de Santa Eulàlia, documentada l’any 1146. Tot seguit, unes converses amb vells excursionistes i l’arribada del cotxe dels companys de suport. Per sort, el company afectat per la picada del dípter, va ser atès per un equip mèdic i el mal no aniria a més. De nou al cotxe, es donava per acabada una etapa més del GR11, la Transpirinenca. Abans de posar la directa fins a casa, una paradeta a Sort a dinar. Tot i la duresa del camí realitzat durant el cap de setmana, el sentiment de satisfacció obtingut pels excursionistes, torna a carregar les piles per pensar en la propera etapa.
